Tractat de Svalbard

Tractat de Svalbard

48° 51′ 24″ N, 2° 21′ 08″ E / 48.8567°N,2.3522°E / 48.8567; 2.3522
Tipus	tractat multilateral tractat internacional
Data	9 febrer 1920
Tema	Svalbard
Localització	París
Estat	Noruega
Dipositari	Govern de França
Cronologia
14 agost 1925-	Entrada en vigor

El Tractat respecte Spitsbergen, sovint citat com el Tractat de Svalbard, de 9 de febrer de 1920, reconeix la completa i absoluta sobirania de Noruega sobre l'arxipèlag àrtic de Spitsbergen (actualment anomenat Svalbard). L'exercici de la sobirania, tanmateix, queda subjecta a certes estipulacions, i a la no aplicació de totes les lleis noruegues. El tractat només parcialment desmilitaritza Svalbard. Tots els signataris tenen els mateixos drets de participar en activitats comercials (principalment la mineria del carbó) a les illes, però fins ara només Noruega i Rússia han fet servir aquest dret.

Originalment hi havia nou altes parts contractants, incloent-hi els Estats Units, Dinamarca, França, Itàlia, Japó, els Països Baixos,^[1] Noruega, Suècia, i el Regne Unit (incloent-hi els dominis britànics d'Irlanda, Canadà, Austràlia, Índia, Àfrica del Sud i Nova Zelanda). Alguns estats també el signaren dins dels cinc anys abans que el tractat entrés en vigor, incloent-hi la Unió Soviètica el 1924 i Alemanya i la Xina el 1925. Ara hi ha 40 signataris (entre ells Espanya). El tractat va ser enviat a registrar a la Lliga de les Nacions el 21 d'octubre de 1920.^[2]

El 14 d'agost de 1925 el tractat entrà en vigor.^[3] Noruega va assumir la sobirania de l'arxipèlag i immediatament va prendre mesures protectores del medi ambient.